Compartir

A principis dels anys 90, quan YouTube i altres canals no existien, les xiquetes i els xiquets valencians passaven bona part del seu temps lliure mirant la televisió. Uns repetidors propietat d’Acció Cultural enviaven el senyal de la televisió autonòmica catalana TV3 a tots els territoris d’àmbit catalanoparlant, així que a més de l’oferta de la Televisió Espanyola es podien veure programes íntegrament en català com ara el Club Super 3, on una tomata amb ulleres de sol rebia trucades telefòniques de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. La cosa es percebia aleshores amb certa normalitat. Els processos de canvi polític després de la mort del dictador eren encara recents, els criteris de la intel.lectualitat més o menys es respectaven i es conservava cert aperturisme envers els fets culturals. La reacció no n’era encara plenament conscient de les forces que encara conservava.

Llevat dels programes infantils, uns debats d’inusual qualitat i les retransmissions futbolístiques, la TV3 competia pel share televisiu amb sort dispar fins que aquesta modesta televisió es va veure sorprenentment beneficiada per la globalització; havia arribat el manga i la direcció de la cadena va estar la primera en incorporant-lo a la graella, potser conscient del seu potencial com a fenòmen de masses. Els dibuixos japonesos efectivament es van popularitzar i es van convertir molt ràpidament en un element cohesionador del jovent dels territoris de parla catalana. Al País Valencià, els xiquets valencianoparlants i castellanoparlants passaven hores escoltant aquells personatges que, llevat d’unes poques paraules com “follet” o “mongetes”, empraven una parla que els era propera i natural. El català estàndard, cert que amb dicció oriental, amenitzava els viatges en cotxe quan els infants cantaven les cançons de l’Arale Xan, del Musculman i de Bola de Drac, i s’obria camí al pati de les escoles, cosa inaudita, al pas que els xiquets imitaven els poders dels seus herois fent “la mossegada del sol”.

Els poders imperialistes de l’Estat Espanyol i la burgesia local, castellanitzadora i provinciana, estaven aterroritzats. Aquest sobtat renaixement de la llengua catalana al País Valencià entre les noves generacions restaurava uns vincles culturals i històrics entre Catalunya, les Balears i el País Valencià que calia tallar de soca-rel. No podia permetre’s un procés que, a través dels nous mitjans de masses, revertís un treball de lobotomització desenvolupat durant segles. I amb tots els poders que el control del pressupostos públics i privats els atorgava, sumats a mètodes propis de la Camorra, es van posar mans a l’obra per trencar aquells lligams.

El llibre de Maria Josep Cuenca comença amb una pregunta retòrica que l’autora resol només girar la portada. Emprant un llenguatge pla, defugint l’academicisme, Cuenca exposa un seguit d’anècdotes semblants a l'anterior, amb les quals molts i moltes valencianoparlants ens podem sentir ben identificats, i a partir d’aquestes anècdotes desenvolupa les seues reflexions i explicacions. Escrit al 2003, mira amb nostàlgia 20 anys enrere, als temps de Joan Fuster, quan semblava que els criteris purament lingüístics s’anaven a imposar de forma inevitable a les intrigues i voluntats polítiques. Des d’aleshores, és clar, les coses han anat a pitjor, i les i els valencians hem patit una imposició orquestrada pels poders locals amb l´aquiescència dels poders centrals articulats per PSOE i PP. Un bombardeig desinformatiu i demagògic amb la voluntat expressa de sembrar l’odi i l’alienació entre les masses. Tot i això, la raó científica i la història són inesborrables, i conformen un obstacle que tot el poder polític i econòmic no és capaç d’eliminar.

Maria Josep posa la seua mirada de filòloga 20 anys enrere, cap a Fuster, perquè al seu present només veu desolació i desesperança. Cuenca busca racionalitat però no la troba, i neguitosa exclama: “n’ha d’haver!”. Nosaltres ens la mirem, quasi 20 anys després del seu clam i amb la situació encara més deteriorada, i a través d’ella arribem al mateix punt d’ancoratge. Però també mirem endavant, i més val treure’s de sobre el derrotisme perquè, malgrat tot, encara estem vives i vius i les nostres filles i fills parlen la nostra parla. Així que au, que hi ha feina i anem tard.

Carles Climent